La inquietud
De vegades, quan veig alguns documentals sobre violència de gènere, sent un cert neguit que no prové de la temàtica, sinó per la forma en què s’escomet el contingut.
Em pregunte si els autors, portats per l’afany de cridar l’atenció i pel lloable propòsit de visibilitzar uns fets, incorren en errors forçats de representació. Tal vegada, en intentar reconstruir amb imatges els successos narrats, cauen en l’escabrós sensacionalisme de mostrar-ho en tota la seua duresa sense adonar-se’n que en fan un espectacle seductor i que, en recórrer a tot tipus d’artificis formals, aconseguixen allò contrari del que es proposen, convertint-nos en còmplices d’eixa violència que aparentment condemnen.
On estaves tu? És un dubte que va nàixer d’eixa inquietud personal, d’eixe neguit quasi físic i d’un seguit de preguntes retòriques que em colpien la conciència.
Realment, temia caure en els mateixos errors. Si volia fer un documental més i representar-lo amb imatges reals corria el risc de trivialitzar-ho i acabar fent una falsa reconstrucció tremendista. No volia, tanmateix, frivolitzar sobre un tema, com n’és el de la violència de gènere, que tant necessita ser recordat constantment i per això, intentant ser honesta amb mi mateixa i amb la resta, em vaig plantejar que el cinema d’animació podia contribuir a la visibilització i denúncia de l’atroç i universal violència contra les dones.
EL DOCUMENTAL I L’ANIMACIÓ. DOS GÈNERES, UN OBJECTIU.
Si bé ho pensem, aquestos dos gèneres no estan tan separats. Tothom hem vist com en molts documentals, sobre tot, de temàtica històrica, la infografia i l’animació són parts fonamentals per tal d’il·lustrar alguns dels fets exposats. D’aquesta manera, encarar el documental des d’una tècnica exclussivament d’animació no n’era tan estrany i solventava d’un cop alguna de les meues temors a l’hora d’abordar-ho. La imatge animada pot reforçar el discurs fent-lo més real i col·lectiu. Per altra banda, cumplia amb un dels requisits quasi imprescindibles del gènere documental, com n’és aquell de donar una visió personal i ètica. Un documental és, per definició, l’exposició d’un aspecte parcial de la realitat mostrada en forma audiovisual. Tanmateix, la representació en animació és il·limitada però, malgrat això, volia evitar elements morbosos o sensacionalistes; de certa manera, volia eludir tota imatge que puguera ser incòmoda o poc ètica.
El filòsof eslové Slavoj Zizek havia definit la imatge animada com a “vel d’allò real”. D’aquesta manera, podríem entendre que la pel·lícula d’animació ens distancia de l’horror a l’hora que ens el revela: les seqüències animades es convertixen en “objectes-record”, recuperant la definició de Laura Marks, i condensen la memòria individual d’un succés traumàtic. Tota catàstrofe n’és un trauma: és la fi del món tal i com el coneixem i per això no es pot representar ni narrar. En aquest sentit, com també diu la filòsofa feminista Judith Butler, tot succés traumàtic es resistix a una estructura narrativa. És per això que es tracta de superar eixe escull epistemològic i ontològic mitjançant l’animació.
LA PREPARACIÓ
Sabia que era menester actuar amb el rigor i l’honestedat que el projecte exigia i és per això que vaig estar investigant durant més de tres anys sobre el tema i vaig obtindre una beca del Ministeri d’Afers Estrangers que em va permetre viatjar a Moçambic i Filipines acompanyada d’una psicòlega experta en violència de gènere i un operador de so per tal d’entrevistar més d’una vintena de víctimes.
Les entrevistes es feren sota un estricte protocol autoimposat de bones pràctiques, consensuat amb l’experta en violència de gènere, pel qual es contemplava l’elaboració del qüestionari plantejat a les dones, com també la necessària salvaguarda de la identitat de les dones entrevistades, donat que la majoria havia estat en perill de perdre la vida en mans de les respectives exparelles. I és per eixe motiu pel qual no es realitzaren ni vídeos ni fotografies. Només els seus testimonis orals enregistrats en àudio, eliminant aquelles dades que pugueren descobrir-les.
Les entrevistades podien parar en qualsevol moment la conversa si així ho consideraven. Elles eren molt més importants que el documental. Teníem la ferma decisió de no forçar-les a respondre a aquelles preguntes que les feren sentir incòmodes.
La representació
Després de l’exhaustiu treball de camp abans descrit, em vaig plantejar de quina manera podia representar aquelles experiències.
Un documental és l’exposició d’un aspecte de la realitrat mostrada en forma audiovisual i, com he dit, m’havia autoimposat una sèrie de limitacions deontològiques: no podia en cap moment ni gravar ni fotografiar les protagonistes d’aquesta història i, per damunt de tot, les havia de representar sense comprometre la seua seguretat. Al mateix temps, volia realitzar un discurs fort que colpira l’espectador. Un documental que suposara per a qui el vera un repte per saber-ne’n més sobre la violència de gènere en altres indrets del món, que fera palesos els aspectes comuns malgrat la distància o les diferències econòmiques i socials. Volia realitzar una pel·lícula més humana que moltes pel·lícules amb personatges de carn i os, gens trivial i que fóra dolorosament honesta, a través dels ulls de dones molt diferents però amb molt en comú, dones que saberen i pugueren eixir del pou on se les va fer caure en un moment decisiu de la seua vida.
Allò que vaig conéixer d’aquestes dones semblava confirmar el que abans havia exposat Judith Butler sobre que “tota catàstrofe és la fi del món tal i com el coneixem”. Però també estava clar que Judith Butler s’equivocava en afirmar que eixe trauma és irrepresentable i inenarrable. En açò últim no n’estava d’acord en absolut: les dones amb qui jo havia tractat eren conscients de la seua situació i amb molt d’esforç havien superat eixa catàstrofe, estaven vives i i disposades a contar-ho si això ajudava altres dones a aprendre del seu exemple, a seguir per tal de superar allò que elles, amb coratge, havien deixat enrere. No, un fet real, per molt traumàtic que siga, no és inenarrable, elles m’ho havien demostrat.
La solució
La solució, som quasi sempre, s’hi troba en bona ciència, tot i que encara hi haja moltes persones reticents. En la disciplina científica hi ha un principi que afirma que si un fet o una teoria no pot expresar-se en un llenguatge comú i de manera intel·ligible per a qualsevol, aquest fet, en la pràctica, el més probable és que no existisca i, per tant, que hi siga fals. Era evident que allò que les dones m’havien contat era real i havia succeït.
En l’emotiu discurs de les dones que havia entrevistat, en el trànsit per les petjades i traumes de la seua memòria, havia trobat aquest denominador comú: eren dones que relataven una infància feliç, sense cap antecedent de maltractament familiar i que, després d’iniciar les relacions sentimentals, les seues parelles havien exercit una subtil i progressivament creixent violència cap a elles (i, com a conseqüència, cap als seus fills) i que, afortunadament, ho havien superat deixant els seus maltractadors. Era evident que el desencadenant dels drames respectius havien estat sempre les seues parelles, afavorits per un entorn social de base completament masclista.
La psicòlega experta en violència de gènere m’havia explicat que moltes dones arriben a sobreviure psicològicament al maltractament veient-lo distanciadament, com a través de l’objectiu d’una càmera, mantenint els records com si foren imatges estàtiques alienes. Per això, la diferència que mantenien aquelles dones en els relats entre la visió idealitzada de la vida anterior al seu trauma i els fets que narraven a continuació era una diferència formalment estereotípica i, en conseqüència, representable. Es tractava de superar eixe escull de la impossibilitat de la representació traumàtica que expresa Judith Butler, tot entenent-ho tal i com elles ho veien i entenien, mostrant-ho mitjançant els seus estereotips iconogràfics.
Solventat aquest últim escull, vaig treballar per una banda en la selecció de les declaracions per tal de dissenyar la part documental del projecte i confeccionar el guió base. Per altra banda, vaig definir l’estil gràfic de l’animació que conforma la part de representació visual de l’obra que va servir de guia i referència a l’hora d’encarar el procés final de la producció. Després em van concedir una ajuda de l’IVC i una altra de l’ICAA per a l’última fase de la producció.
Només desitge que el resultat estiga a l’alçada d’un tema tan important per a mi i tan vital per a tota la societat perquè, si en vore la pel·lícula una sola dona troba la forma d’eixir del terror en què viu ja em donaré per satisfeta, però si, a més, un sol xiquet o jove pren conciència d’allò que mai no es pot permetre, estarem guanyant el futur.